Agregador de canals
16a Fira del Tomàquet a Santa Eulàlia de Ronçana
Jornades d'Història "Elionor de Prades, reina de Jerusalem i de Xipre"
XLVIII Cantada d'havaneres de L'Escala
El Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida celebra la 17a edició marcada pel 20è aniversari del Griu
L’edició d’enguany va tenir un significat especial, ja que coincidia amb el 20è aniversari del Griu d’Artesa de Lleida. A més, la colla va presentar oficialment dues noves figures infantils, l’Èon i l’Èter, ampliant així la família del Griu i reforçant el compromís amb el relleu generacional dins la cultura popular.
Fotografia de les dues noves figures infantils, l’Èon i l’Èter, per Eva Sánchez Pérez
Pel que fa al concurs d’enceses, hi van prendre part el Drac de la Múnia (Alt Penedès), l’Espurna el Drac de Calafell (Baix Penedès), la Farnaca de Cambrils (Baix Camp), el Drac Nervon (Vallés Occidental) i el Mamut de la Canonja (Alt Penedès). Les diferents colles van oferir exhibicions plenes de creativitat, amb una gran varietat d’artefactes pirotècnics, colors i composicions que van demostrar, un any més, l’alt nivell tècnic i artístic del festival.
Fotografies del 17è Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida. A l’esquerra l’Hydra, a la dreta el Drac de la Múnia. Imatges de Pau Pascual Prat
Després de la valoració del jurat, la victòria va ser per a l’Espurna, Drac de Calafell, que es va imposar amb 167 punts. El segon lloc va correspondre al Drac de la Múnia amb 157,80 punts, seguit del Mamut de la Canonja amb 148,40 punts. El Drac Nervon va finalitzar en quarta posició amb 141,80 punts, mentre que la Farnaca de Cambrils va completar la classificació amb 135 punts.
El públic també va poder expressar la seva opinió mitjançant una votació popular, que va distingir la Farnaca de Cambrils amb el Premi Popular, un reconeixement patrocinat per Pirotècnia Estalella i Pirotècnia Catalana.
Fotografia de la Farnaca de Cambrils al 17è Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida, per Pau Pascual Prat
L’organització va valorar molt positivament el desenvolupament de la jornada, destacant tant la implicació de totes les colles participants com el bon ambient que es va viure durant tota la celebració. La col·laboració entre els grups i la qualitat de les enceses van contribuir a consolidar, un any més, el Festival d’Enceses com una de les cites de referència del calendari del bestiari festiu.
El jurat d’aquesta edició va estar format per Marc Vendrell, guanyador de l’Experiència Griu 2025; l’escultora Dolors Sans; Ramon Fontova Carles, músic, investigador i un dels primers portants del Griu; Pau Plana Parés, tècnic de cultura de la Paeria de Lleida; Noèlia Díaz Espinós, primera portant del Griu, i Mariona Rebull, alcaldessa d’Artesa de Lleida, que va exercir la presidència del jurat.
Fotografia del jurat del 17è Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida, per Eva Sánchez Pérez
Més enllà del concurs, la commemoració del 20è aniversari del Griu i l’estrena del bestiari infantil, en Èon i Èter, van ser el fil conductor de tota la celebració. L’endemà del festival es va retre homenatge a les persones que van fer possible el naixement de la figura l’any 2006, reconeixent especialment la tasca dels primers portants: Pau Plana Parés, Noèlia Díaz Espinós, Ramon Fontova Carles i Robert Querol Butia. El seu esforç i entusiasme van ser determinants per iniciar un projecte que, dues dècades després, continua creixent.
Fotografia del Griu al 17è Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida, per Pau Pascual Prat
Durant aquests vint anys, la colla ha anat ampliant el seu univers festiu amb la creació de nous projectes. A la primera Trobada de Bestiari de Foc, celebrada el 2007, s’hi van sumar posteriorment els Diablons, nascuts el 2009, l’Hydra, incorporada el 2015, i ara també l’Èon i l’Èter, pensats perquè els més petits puguin iniciar-se en la cultura del foc.
Aquest recorregut reflecteix la voluntat del Griu d’Artesa de Lleida de mantenir viva la tradició, fomentar la participació de totes les edats i continuar fent créixer una comunitat que ha esdevingut un referent dins la cultura popular catalana. La celebració del vintè aniversari va servir, així, per recordar el camí recorregut i, alhora, mirar cap al futur amb nous projectes i noves generacions preparades per mantenir viu aquest patrimoni festiu.
Fotografies del 17è Festival d’Enceses d’Artesa de Lleida. A l’esquerra el Mamut de la Canonja, a la dreta el Drac Nervon. Imatges de Pau Pascual Prat
Fotografia de la portada: Pau Pascual Prat
Per molts anys Griu d’Artesa de Lleida i que per molts anys més ho puguem celebrar!
Aquelarre de Cervera 2026
Escaldàrium - Festa del foc i de l'aigua de Caldes de Montbui
Festa Major de Sant Zenon a Arenys de Mar
Festa Major de Premià de Mar
Festa Major de Santa Eulàlia de Ronçana
Festa Major de Sant Feliu d'Alella
Ésdansa 2026
Festa Major d’Igualada
Festa de la Mare de Déu del Carme a L'Estartit
Festival del Renaixement de Tortosa 2026
XLVII Cantada d'havaneres de la Penya
Festa Major de Súria
Dilluns de sardanes a Santa Coloma de Farners
De Portes Endins
Festa dels fanalets de Sant Jaume a Lleida
Els drets culturals no els garanteixen les lleis. Els garanteixen les comunitats.
En els darrers anys s’ha començat a parlar amb més força dels drets culturals. Han entrat als discursos institucionals, a les polítiques públiques i als documents estratègics. És una bona notícia. Significa que la cultura deixa de ser considerada un luxe o un complement i passa a ser reconeguda com un dret fonamental.
Però hi ha una pregunta que encara ens fem massa poc.
Qui garanteix realment els drets culturals?
La resposta habitual és senzilla: les administracions públiques. I, certament, tenen una responsabilitat ineludible. Han de promoure polítiques culturals, facilitar l’accés a la cultura i protegir el patrimoni.
Però aquesta resposta és incompleta, perquè cap llei organitza una cercavila. Cap decret restaura una bèstia ni cap administració transmet, per si sola, els coneixements que passen d’una generació a una altra dins d’una colla.
Els drets culturals no es fan efectius quan s’escriuen en un document. Es fan efectius quan existeixen comunitats capaces de convertir-los en una realitat quotidiana.
Aquí és on el món del bestiari adquireix una dimensió que sovint passa desapercebuda: quan una colla dedica centenars d’hores a preparar una festa, no està només organitzant un esdeveniment. Està fent possible que un poble continuï exercint el seu dret a crear cultura, a compartir-la i a transmetre-la.
Quan una entitat ensenya un infant a portar una bèstia, no només està assegurant el relleu generacional. Està garantint que aquest infant pugui formar part d’una tradició que no es consumeix des de la grada, sinó que es construeix des de dins: es viu!
Quan un mestre constructor restaura una figura, no només conserva un objecte. Manté viu un llenguatge simbòlic, uns coneixements artesanals i una memòria col·lectiva.
Els drets culturals no són una idea abstracta. Tenen nom, cognoms i moltes hores de voluntariat. Aquest canvi de perspectiva també obliga a repensar les polítiques culturals.
Si acceptem que són les comunitats les que fan possibles els drets culturals, aleshores les entitats deixen de ser simples beneficiàries de subvencions. Es converteixen en infraestructures democràtiques imprescindibles. No som un actor més del sistema cultural. Som una part del sistema que fa possible que aquest existeixi.
Per això, quan una colla desapareix, no només es perd una activitat del calendari festiu. Es debilita la capacitat d’una comunitat per exercir els seus drets culturals.
Quan el relleu generacional falla, no només tenim un problema associatiu. Tenim un problema democràtic. Quan les entitats ens veiem obligades a dedicar més temps a la burocràcia que a generar vida cultural, no només estem dificultant la nostra feina. Estem afeblint les estructures que sostenen la participació cultural de milers de persones.
Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos quines activitats organitzen les entitats de cultura popular. La pregunta important és una altra. Quins drets deixarien d’existir si aquestes entitats desapareguessin? La resposta és incòmoda.
Sense les colles, sense els voluntaris, sense els artesans, sense les bandes, sense les federacions i sense totes les persones que sostenen el patrimoni des de l’associacionisme, els drets culturals continuarien existint sobre el paper. Però deixarien d’existir als carrers. I és als carrers on els drets culturals deixen de ser teoria per convertir-se en una experiència compartida. Potser aquest és el gran repte que tenim al davant: deixar de defensar la cultura popular només perquè és tradició. I començar a defensar-la perquè és una de les formes més potents que té una societat de garantir un dret fonamental: el dret de les persones a crear, compartir i viure la seva pròpia cultura.