Dofí de Barcelona

El dofí de Barcelona o del Casc Antic, fou encarregat a l'artesà Antoni Mujal el 1999. Se li demanà un dofí que unís la faula del peix Nicolau amb les representacions d'aquest animal a la ciutat de Barcelona. El dofí és l’animal símbol de la joventut i l’energia, hereu del poder i també és l’animal més jove del bestiari barceloní. Va arribar al Casc Antic de Barcelona tot nedant per la Mediterrània i, enlluernat per la nostra ciutat, hi entrà pel Rec Comtal. Com un infant, enjogassadament, llençà aigua per la boca tot cercant amics, però... Compte! El dofí també és superb i orgullós del llinatge del qual és l’hereu i, capriciós, es pot tornar irascible i ferotge i llençar foc sense control. Al llarg dels segles XVII, XVIII i fins al XIX, la tradició europea de la figuració de dofins en els ornaments barrocs va fer la seva peculiar interpretació de l’animal: entre entremaliat i ferotge, sovint confós amb un peix i originari de França, Catalunya inclosa. La corona francesa tenia en el dofí, el fill del rei, el seu hereu, i el representava amb la figura d’aquest animal. El dofí barroc festiu barceloní és una innovació en el bestiari històric que combina les representacions ornamentals amb el llegendari tradicional català. Si bé la representació festiva d’animals marins és corrent en altres regions, com ara Flandes i França, el nostre dofí, com a element d’imatgeria festiva, no té tradició. Tanmateix és una figura que, amb escates, banyes i una boca gran plena de dents, tot confonent-lo amb un peix, és molt present en el nostre llegendari tradicional i en els reculls clàssics de bestiari, ple d’energia, vitalitat i joventut; també és profusament representat en tota mena d’ornamentacions a fonts, monuments i mobiliari barrocs de la nostra ciutat. De figures com el dofí del Casc Antic, se’n poden veure a fonts i monuments, tan clàssics com la font de Sant Jordi de Montjuïc, la del Seny Català al Pla de Palau o a la de la Maja a la plaça de la Vila de Madrid, entre moltes altres, en els quals s’ha inspirat la nostra figura. D’altra banda, una de les llegendes més clàssiques i més esteses a les poblacions costaneres catalanes, inclosa Barcelona, és la faula del peix Nicolau. En Nicolau era un nen entremaliat que es passava el dia dins del mar nedant; una maledicció de la seva mare va fer que en Nicolau perdés les cames, li sortís cua de peix i que tot el cos se li cobrís d’escates. En Nicolau va viure per sempre més a la mar Mediterrània, no gaire lluny de la costa, des d’on plorava el seu món perdut i parlava amb els pescadors. El peix Nicolau és molt semblant a la figura clàssica del nostre dofí, i és ben bé que en Nicolau podria ser un dofí i no pas un peix.